Miquel Morera mostra l'altra cara de la història

 

Disset anys? Però si encara deuen prendre el biberó (Frederica Montseny)

 

Els alumnes de batxillerat del nostre institut van tenir l’oportunitat de conèixer  Miquel Morera, un home de la Lleva del Biberó, gràcies a Isabel Llopis, professora de Literatura catalana i a Rodrigo Royo, professor d’Història d'Espanya, que van ser les persones que van impulsar que pogués venir. Els alumnes van estar molt receptius davant de les paraules d’aquest home, testimoni viu de la guerra. Parlar amb ell va ser un privilegi i una satisfacció.

Miquel Morera Darbra, nascut l’any 1920, a Barcelona, es va allistar com a voluntari als setze anys, dins la columna Macià-Companys, i és autor del llibre Un noi al front. Actualment viu a les Borges del Camp.

La seva xerrada va girar al voltant de la seva experiència directa al front i als camps de concentració d’Horta i Reus. La professora Isabel Llopis considera  Miquel Morera “un testimoni dels que ja no en queden”, ja que les persones que van ser reclutades a la Lleva del Biberó, o bé són morts per la seva edat, per malaltia..., o bé els falla la memòria.

La xerrada no va ser ben bé una xerrada, sinó més aviat una conversa informal que no estava preparada. En entrar, va saludar tothom i els va donar la mà:

-  “Que bé que sou joves!, - els va dir , - Aprofiteu-ho i lluiteu per tenir-ho tot”.

Miquel Morera va parlar de quan ell era a la guerra matant, quan era davant la metralla, des del punt de vista d’un soldat a qui li han matat els amics, que ha perdut els seus familiars... Davant d’una pregunta d’un alumne, va respondre que ell no se sent culpable de res:

- “No perdono, però no em venjaré”.

Miquel Morera va ser voluntari per combatre, per acompanyar el seu pare, que va ser mobilitzat al Front de Terol (“Potser sentís solitud...”). Com a armer, la seva responsabilitat era que les armes funcionessin a la perfecció. Una vegada, un comandant li va demanar que li arreglés la seva arma, però com que tenia més coses a fer, li va respondre que li ho  faria després. Per això va ser castigat i el van posar a primera línia de batalla, on va haver de defensar-se de les tropes enemigues amb metralladora

- “O mates, o et maten”.

Quan la guerra es va acabar,  Miquel va passar sis anys en camps de concentració a Barcelona i a Reus.

Segons Isabel Llopis “l’institut ajuda a trencar la llei del silenci”. “S’han d’encaixar peces d’un trencaclosques mal explicat. Durant molts anys només hi ha hagut un punt de vista als llibres d’història. Sort de gent que ens explica els seus punts de vista d’una forma tan personal!” Creu que un fet com aquest, el de la Lleva del Biberó, sortosament sembla que no s’haurien de tornar a produir. “Fets com que la història sigui explicada, ajuda que no tornin a passar”.

 

Per Laia Homdedeu i Andrés Montoya. Fotografia d'Isabel Castro