Quan hem acabat els minuts de silenci al pati, un alumne, d’aquells que són trapelles amb un cor enorme, se m’ha acostat i m’ha dit molt content:

-Profe, has vist? Tots estàvem callats, impressionant eh?

Jo he somrigut i li he passat la mà pel cabell per acaronar-lo.

La veritat és que en aquest petit homenatge només veia la llum del dia i sentia els ocells. Les persones que m’envoltaven formaven part d’un tot, un tot que no tenia forma ni nom. Un tot al que tots i totes pertanyem, sempre, fins i tot quan oblidem que en formem part.

El professor que va morir ahir, sabia que ell només era una peça, sabia que era tant important com per intentar salvar el seu tot, la gent que l’envoltava, a qui educava i estimava. sabia que només a través dels altres ell podia ser.

La saviesa dels qui han entès que només podem ser educant, estimant, formant-ne part...

Tots avui érem part d’aquest tot, només hi veia llum i sentia els ocells...

 

Per Ester Salas, directora de l'INS La Mar de la Frau