top of page

Més és menys

 

L’Editorial Cruïlla va preparar el concurs de microrelats No em ratllis, en què els alumnes de segon i tercer de l’ESO i de Batxillerat del nostre institut hi van participar. Aquesta activitat va ser organitzada per les professores de Llengua catalana Isabel Llopis i Estefania Rius. La primera es va encarregar de preparar els alumnes de tercer d’ESO, i la segona, els de segon de l’ESO i els de batxillerat.

 

Les condicions que havia de tenir en compte en escriure’l eren no ocupar més de 150 paraules, incloure l'expressió "sortir de l'armari", en sentit literal i començar amb la frase “Quan la Laura va arribar a casa seva, a les set de la tarda, va comprovar que no hi havia ningú.”

 

Isabel Llopis va explicar-nos sobre els microrelats que un microrelat no és el resum d’un conte o d’una novel•la, sinó que és una altra manera d’explicar històries. Com és d’important escollir bé una paraula quan només en podem dir una de sola! Com és d’important saber quin és el seu significat exacte i com és de valuós fer-la servir quan calgui i en el lloc que calgui! Quines són les idees que no volem deixar de dir? En quin ordre les volem dir? Quina extensió ha de tenir cadascuna? 

 

A tercer d’ESO, abans de presentar els treballs al concurs, en la categoria d’alumnes d’Educació Secundària Obligatòria, es van fer quatre assaigs per fer-ho el millor possible. Primer, es va escriure un assaig amb 200 paraules. Després, amb 100 paraules. Seguidament, es van passar a només escriure’n 70 i, a continuació, es va escriure el definitiu. Aprendre a resumir amb les idees principals és molt important. 

 

Dels microrelats presentats al concurs va destacar el de Mayya Izmailova, que va guanyar el primer premi en la categoria d’alumnes de batxillerat. 

 

Per Laia Homdedeu i Andrés Montoya

 

2014-2015

Microrelat de Núria Martínez, alumna de 2n d'ESO C

 

No em ratllis

 

Un dia, mentre passejàvem, la meva amiga em va dir que havia d’anar en compte perquè faig les coses sense pensar. En part, té raó. El dimecres em va passar això: 

 

Pel matí, al mercat, vaig conèixer un noi, em va portar a casa i em va ficar en una sala molt freda on n’hi havia més com jo, érem unes vuit. Ens  preguntàvem què ens faria, però ningú s’atrevia a dir ni mu, estàvem aterrides. Una que es deia Meyer i jo vam idear un pla per escapar-nos, però no va funcionar,  érem tancades allà dins. Una nena petita va obrir la porta. Em va agafar i no parava de dir, “mmm que bo estarà el pastís”, va agafar un estrany artefacte i va rascar amb allò.

 

Jo no parava de cridar, “para, no em ratllis!”. La nena, sorpresa, no sabia com reaccionar. Li vaig suplicar que em deixés en llibertat, però ella no parava de fer-me preguntes absurdes, “com una llimona pot parlar?” , “ véns del país de les llimones?”, però jo li seguia suplicant. Finalment, em va deixar marxar. No us penseu que li explico la meva vida a qualsevol, només ho faig perquè m’estic podrint.

Microrelat d'Albert García, alumne de 3r d'ESO

 

Sortir de l'armari

 

Quan la Laura va arribar a casa seva, a les set de la tarda, va comprovar que no hi havia ningú.  Sort que s’havia recordat d’agafar el vell clauer on guardava  les claus de casa dels pares.  Feia anys que vivia a Barcelona; primer en un pis d’estudiants compartit, i després ja sola,  un cop va acabar la carrera i  trobar feina. 

 

Durant els darrers anys les visites al poble eren més esporàdiques i només veia  els pares quan ells anaven  a la ciutat  de compres, o bé a la consulta  d’algun metge especialista i aprofitaven per allotjar-se  a casa seva.

 

Demà era el casament de la seva cosina Joana amb el seu nuvi de tota la vida,  i per ella una ocasió per gaudir de la companyia dels parents amb els quALS tan sols coincidia en els esdeveniments assenyalats. 

 

Segurament els pares estaven fent algun encàrrec d’última hora  i no trigarien a tornar per sopar junts.  Així que  va agafar la maleta  i va pujar les escales al primer pis  on eren  els dormitoris.  Havia de afanyar-se a treure el vestit que l’endemà havia de dur al casament  i desar-lo en un penja-robes abans que quedés com un acordió.

 

Una olor fresca i agradable va sortir de l’armari i allà, mig amagat entre els llençols i les tovalloles, va descobrir un dels saquets d’olor
fets amb farigola i espígol que  la seva mare col·locava estratègicament entre la roba i que li va fer sentir que ja era a casa.

 

Fotografia del dia de l'entrega del premi No em ratllis, acompanyada de la professora de Llengua catalana i de Maria Antònia Sánchez, directora gerent de l'editorial Cruïlla.

Microrelat de Mayya Izmaylova, guanyadora del primer premi en la categoria d'alumnes de batxillerat

 

Estrès

 

Hi havia una vegada dos amics carbonis vivint a cent cinquanta quilòmetres sota la superfície terrestre que es coneixien de tota la vida, uns dos mil milions d’anys.

 

Un dia estaven conversant normalment, quan un li va dir a l’altre:

 

-Que et passa alguna cosa? Et noto diferent.

 

-No ho sé, últimament estic sota tanta pressió i, a mi, ja saps, la pressió em fa canviar.

 

-Com que et fa canviar?

 

-Doncs sí, com a l’oncle Marc. Un dia era negre com l’asfalt i de cop, pum! Tan clar que no el veia ni sa mare.

 

-Què dius! No ho havia sentit això! Quan li va passar?

 

-Fa dos dies. La seva mare està devastada. Diu que de tant de futur que tenia com a mina de llapis, ja no li en queda cap. Ara s’haurà de conformar amb decorar el coll d’una vella rica.

 

-Carai, i com li va passar això?

 

-Doncs, com ja saps, quan fa tanta calor s’estressa i li augmenta la pressió, i arriba a un límit en el que ja no pot més i es converteix en diamant. Que et passa alguna cosa? Et veig una mica pàl·lid.

 

-J...Joan... mira’t les mans...

 

-Oh no! Què faré ara? Estic devastat! Dóna’m una abraçada, Enric, que estic molt trist!

 

-De cap manera, a mi no em ratllis!

bottom of page